Economia social o com fer de la necessitat virtut

La crisi econòmica que hem viscut i patit des de fa ja fa vuit anys ha augmentat la fractura social en tots aquells hàbitats en els quals s’ha manifestat. Barcelona no ha estat l’excepció a una regla general que, malgrat l’existència de tènues símptomes de recuperació, continua expressant-se amb tota cruesa als seus barris.

Les desigualtats en les rendes entre els diversos territoris que configuren el municipi i la seva àrea metropolitana s’han eixamplat mentre les mesures correctores d’aquestes diferències, aplicades com a pal·liatiu per unes administracions també empobrides, s’han revelat insuficients a l’hora d’atendre la multiplicació d’unes necessitats bàsiques que l’increment de l’atur i, sobretot, la precarització laboral han impedit de cobrir.

En aquest context de dificultats, des de la base han sorgit iniciatives que han fet de la necessitat virtut i que comencen a qüestionar el model econòmic vigent i a desemmascarar els seus dèficits i errors. I a Barcelona, d’acord amb aquesta funció de laboratori de noves idees, d’aplicació del talent, la creativitat i la innovació a la recerca de solucions als problemes, moltes experiències que troben empara en la categoria de l’economia social, col·laborativa i solidària s’estan obrint camí en un exemple de sàvia utilització d’unes tecnologies de la informació a l’abast de gran part de la població.

L’informe L’Economia Social i Solidària a Barcelona que l’Ajuntament ha fet públic recentment dóna una idea aproximada de la dimensió que està adquirint aquest fenomen. Segons les dades del Consistori, a Barcelona es comptabilitzen ja prop de 5.000 experiències d’economia social i solidària, que representen un 2,85 per cent del total d’empreses de la ciutat, incloses més de 1.500 exemples de l’anomenada economia col·laborativa. Agrupen les iniciatives més diverses que un pugui imaginar-se, en un ventall de sectors que va des de l’àmbit de les cooperatives en matèria de salut o ensenyament fins al de les entitats finances ètiques, els bancs del temps, les mutualitats de previsió social, les distribuïdores de productes ecològics i de comerç just, els mercats d’intercanvi o els grups de criança compartida, per citar sol alguns.

S’estima que el sector genera ja entorn del 8% del total de l’ocupació (més de 53.000 persones contractades) i el 6% del Producte Interior Brut de la ciutat. Una nova transformació urbana en un temps rècord, a una velocitat tan vertiginosa com els canvis socials que són en l’origen d’aquestes iniciatives. Encara que en els propers anys assistirem a la mort d’algunes d’elles (aquelles que no siguin capaces de distingir-se prou en un context d’oferta molt àmplia), aquesta nova manera d’entendre les relacions econòmiques, socials, humanes en definitiva, ha arribat per quedar-se, per aconseguir l’acompanyament de les administracions i per anar canviant la cara (i l’ànima) de les grans corporacions empresarials apel·lant a la seva responsabilitat social. És per això que hi caldrà estar molt atent perquè els bons propòsits d’impulsar models productius justos que inspiren la immensa majoria d’aquestes experiències no es desvirtuïn i acabin propiciant noves formes de precarietat.

Ramón Suñé

Ramon Suñé