LA BARCELONA QUÀNTICA

Sota la ciutat brillant i d’èxit, batega la vida més social i solidària de la gran capital.

Barcelona. Ciutat brillant, ciutat d’èxit. La capital de Catalunya s’ha convertit en un model cosmopolita, en un seductor punt del mapa europeu que atreu mirades de centenars de milers de turistes àvids de gaudir, de cultura. La ciutat és també l’imant de grans inversors, marques multinacionals i empresaris que la trien amb entusiasme com a seu de les seves operacions, enclavament de les seves inversions o punt de partida del seu desplegament logístic en el Mediterrani occidental. Congressos de mòbils, del sector alimentari, d’avançats especialistes metges i científics, fires del sector de la construcció. Èxit, flux de capital financer i humà. Fulgor, somriures, felicitat. De tots i per a tots?

La crisi, que va començar sent financera en el 2007-2008 i ha acabat convertint-se en una emergència social, ha amenaçat amb acabar d’un cop de ploma amb el que diverses generacions han aconseguit després de dècades d’esforç i lluita. L’Estat de benestar, un concepte en el qual s’han basat les democràcies avançades, ha passat a ser poc menys que un luxe que avergonyeix reivindicar. Aquesta crisi econòmica i sobretot social ha sacsejat models, consciències i estructures, però no ha afectat a tots per igual. Barcelona, malgrat la convulsió de les seves capes socials més vulnerables, ha perdut solament una part del seu fulgor. En un moment en el qual les administracions van tocar la retirada i van erosionar els avanços socials amb retallades o amb l’omissió de les seves obligacions, la ciutat ha resistit l’envit amb més enteresa que unes altres. Per què?

Existeix una altra Barcelona, una Barcelona subterrània i oculta. Una Barcelona de les persones, generosa, altruista i compromesa. Una Barcelona invisible de la qual amb prou feines es parla, però que ha aconseguit aguantar els fonaments d’un gratacel. Una Barcelona quàntica, composta de partícules mínimes difícils de detectar i estudiar, però amb una força prodigiosa.

EL VOLUNTARIAT

El principal component d’aquesta força és el voluntariat. O millor dit, els voluntaris, les persones voluntàries. Quan pitjor pintaven les coses, una legió de persones han decidit donar el que tenen, bàsicament temps, i posar la seva capacitat, la que sigui, al servei d’una altra causa, d’altres persones. Sempre es podrà dir que els voluntaris han acabat servint per cobrir les manques de les administracions públiques. Però, no ens enganyem, si Barcelona espera l’ajuda pública sense tirar-se a caminar, potser es quedi quieta per sempre. Hi ha voluntaris organitzats en xarxes, en associacions, en bancs de temps i de capacitats. Hi ha voluntaris en organitzacions com Barcelona Actua (amb prop de 13.000 inscrits), en grans empreses o corporacions com La Caixa, però també els hi ha lligats a petites entitats, a microempreses o a entitats minúscules. També existeixen el que cridaré els franctiradors de la solidaritat, aquells voluntaris que no estan adscrits a cap organització però que es mobilitzen davant qualsevol necessitat.

I de l’individu, del voluntari, a la força del carrer, dels barris. Sabien que Barcelona està plegada d’animadors socioculturals? Precisament en aquells carrers amb major risc de fractura i on la cohesió social està en un seriós compromís, aquests personatges detecten qualsevol senyal d’alarma, per mínima que sigui, i activen la maquinària de la solidaritat. Entitats com el Casal dels Infants (que va començar sent del Raval però ja és de tota la ciutat) podrien escriure llibres sobre aquesta funció. Barcelona està plena d’agents socials que coneixen cada racó, a cada veí i poden assenyalar i actuar abans que ningú. Com els que formen part de la iniciativa Radars, veïns del barri que saben detectar quan un ancià necessita un cop de mà. O la reconeguda iniciativa Vincles, un nou projecte que connecta informàticament a familiars de persones en risc, treballadors socials i voluntaris. Altres exemples no han posat nom a la seva acció, però s’han fet notar. A Barcelona s’han constituït espontàniament xarxes d’assistència i ajuda en barris, illes i escales de veïns. Són gent que no s’han oblidat de mirar als ulls a aquell que tenen més a prop.

Sabien que a Barcelona és una ONG (Arrels) la que s’encarrega de comptar la població de persones sense sostre que dormen al carrer? I no és solament un cens. És una estadística a partir de la qual es dimensiona l’estratègia a seguir amb les persones que no tenen una llar. Sabien que entitats com Càrites o Cruz Roja han hagut de passar-se a les polítiques actives d’ocupació a la vista de l’impacte brutal de la crisi al mercat de treball? Sabien que existeix Arquitectes Sense Fronteres per assistir a les famílies assetjades per l’emergència social vinculada a l’habitatge? Sabien que hi ha entitats, grans, petites i mínimes dedicades a la lluita contra l’estigma vinculat a les malalties mentals i a les discapacitats intel·lectuals?

És la Barcelona invisible. Petita, però que es fa notar. El salvavides que ha mantingut viva la ciutat. Els convido a veure-la. Solament cal fixar-se una mica.

Bernat Gasulla

Bernat Gasulla